martes, 22 de marzo de 2011

-

Cuantas veces nos comprometemos con las personas y acabamos fallando? Estos días soy testigo de la decadéncia de una persona muy cercana, testigo de los años que acaban por machacarte porque la vida que tomaste no era la que deseabas, sinó la que te impusieron; y peor aún, la que odiabas. Sé que no debemos caer en el ideal de que la vida es un sueño fantástico y que todo lo que deseamos se puede cumplir. No. La vida tiene su doble cara y para poder disfrutarla tienes que asumir las consecuencias.

Pero este no es el caso. La persona que nombro ha llevado una vida de trabajo duro (como el 95% de los españoles de las generaciones anteriores y presentes), y aún concibiendo dos hijos que le deberían haber aportado felicidad, lo único que ha conseguido es apartarlos y no ver más allá. Ahora que su situación no es muy favorable sigue sin abrir los ojos. ¿Cómo es posible que al recaudar años y experiencias solo puedas destilar egoísmo?
Yo no lo entiendo.

viernes, 26 de noviembre de 2010

Let it wash away mi sanity..

Porque un día me desperté y sentí que todo habia cambiado, que los verdes eran azules, que el rosa cobraba vida en mis días y que no me acababa de gustar del todo. Desperté y me sentí más pequeña, más inmadura pero mucho más persona. Las tostadas no sabian a nada y no hacia sol, hacia mucho mucho frío. Las apariencias dejaron de ser imprescindibles en mi vida, las sustituyeron las canciones. Estudié mucho pero también fracasé en muchas otras cosas, quizás más relevantes. Y sonreí a la par.

Fueron pasando los dias y múltiples cambios se sucedieron a lo largo del tiempo: me subió la miopia y en mi casa tenia que encender todas las luces para poder leer una línia de un libro. Era más ordenada y me gustaba más colorear mi vestuario, ir cómoda, ancha. Dejé de morderme las uñas para pasar a comer chicle todo el día, y me preocupé más por mi familia. Antepuse las relaciones amistosas y afectivas a las responsabilidades, aunque a éstas últimas no las olvidé del todo. Bailé hasta las cinco de la mañana, en compañia y sola. Y sobretodo, por un largo y precioso instante, fui feliz.

domingo, 14 de noviembre de 2010

Et miro i tot és nou.

L'avia es seu al sofà, amb la vida cansada. Prem l'interruptor del comandament i una llum tililant es passeja per la televisió. Són les 21:00 pm, 3 d'agost. A la terrassa on està asseguda es cola una brisa marina agradable, fresca i plena d'estrelles, que l'envolten. No sap ben bé el que donen per televisió però cerca un instant de desconexió després d'un llarg dia: el passeig a les 7, comprar el berenar, dur la nena a la platja, dinar amb la seva filla i l'home, jugar amb la nena una altre vegada i anar a jugar al Mus amb les amigues. Vida d'estiu, vida de relax, vida de pau. Es perd pels seus pensaments fins que una vella melodia es filtra per la terrassa del costat, una cançó antiga que fa anys que no sent, i l'escolta emocionada, recordant vells temps on ella era la que anava amb l'àvia a nedar o la noia que es tombava a l'arena sota les estrelles amb la companyia d'algun amor.

I recorda els temps en que la gana era el pa de cada dia i les pilotes de pedaços, i els cels més clars, i les llargues caminades per anar a cercar l'aigua per un camí d'Eivissa, i les coques de la seva tia. Rememora el viatge a Mallorca i les experiències adquirides allà, els soldats de la plaça Major, la caiguda del règim, els morts i els malalts, els naixements dels seus dos fills, els amics perduts, les amigues trobades, Plaça, la merceria...Un cúmul de moments que es perden al apagar-se la ràdio de la veina.

lunes, 25 de octubre de 2010

25.

El vent golpetja fortament la finestra, però és igual. És igual perque amb el vent has vengut tu i a poc a poc t'has colat pels forats del meu jersei. I m'has acaronat la cara suament però fred, molt fred... I enfadat per la distància, has colpejat encara més fort la finestra. I amb tu m'han arribat escumes d'ones furioses i poderoses, que m'han portat records de llargues passejades amb bicicleta per damunt de fustes. I m'ha arribat també una olor a xocolata recén feta dels carrers de Madrid. Inocent, he pensat jo. Estúpida imaginació.


Però un atre cop a la finestra, més fort. Miro al cel i entre els núvols crec divisar una rialla juganera que em diu t'estim.

jueves, 21 de octubre de 2010

sábado, 16 de octubre de 2010

a fora sents la gent com va darrera el temps

Si pogués estirar les mans i tocar.te.
Si pogués agafar el temps i comprimir-lo, per més tard estirar-lo i fer-lo d'una llargada infinita.
Si tenguessim un segon per sentir-nos.
Si..

lunes, 11 de octubre de 2010

Lejano

Rebusco en el bolso y lo encuentro, lo cojo, lo abro. Espero a que pase un extraño con cara de humo, por favor, tienes fuego? Lo aposento en mis labios y me quemo las pestañas con el mechero. Ansiosa, inspiro, expiro, relajo. Una marca roja en el filtro y sigo...