Let it wash away mi sanity..

Porque un día me desperté y sentí que todo habia cambiado, que los verdes eran azules, que el rosa cobraba vida en mis días y que no me acababa de gustar del todo. Desperté y me sentí más pequeña, más inmadura pero mucho más persona. Las tostadas no sabian a nada y no hacia sol, hacia mucho mucho frío. Las apariencias dejaron de ser imprescindibles en mi vida, las sustituyeron las canciones. Estudié mucho pero también fracasé en muchas otras cosas, quizás más relevantes. Y sonreí a la par.

Fueron pasando los dias y múltiples cambios se sucedieron a lo largo del tiempo: me subió la miopia y en mi casa tenia que encender todas las luces para poder leer una línia de un libro. Era más ordenada y me gustaba más colorear mi vestuario, ir cómoda, ancha. Dejé de morderme las uñas para pasar a comer chicle todo el día, y me preocupé más por mi familia. Antepuse las relaciones amistosas y afectivas a las responsabilidades, aunque a éstas últimas no las olvidé del todo. Bailé hasta las cinco de la mañana, en compañia y sola. Y sobretodo, por un largo y precioso instante, fui feliz.

Et miro i tot és nou.

L'avia es seu al sofà, amb la vida cansada. Prem l'interruptor del comandament i una llum tililant es passeja per la televisió. Són les 21:00 pm, 3 d'agost. A la terrassa on està asseguda es cola una brisa marina agradable, fresca i plena d'estrelles, que l'envolten. No sap ben bé el que donen per televisió però cerca un instant de desconexió després d'un llarg dia: el passeig a les 7, comprar el berenar, dur la nena a la platja, dinar amb la seva filla i l'home, jugar amb la nena una altre vegada i anar a jugar al Mus amb les amigues. Vida d'estiu, vida de relax, vida de pau. Es perd pels seus pensaments fins que una vella melodia es filtra per la terrassa del costat, una cançó antiga que fa anys que no sent, i l'escolta emocionada, recordant vells temps on ella era la que anava amb l'àvia a nedar o la noia que es tombava a l'arena sota les estrelles amb la companyia d'algun amor.

I recorda els temps en que la gana era el pa de cada dia i les pilotes de pedaços, i els cels més clars, i les llargues caminades per anar a cercar l'aigua per un camí d'Eivissa, i les coques de la seva tia. Rememora el viatge a Mallorca i les experiències adquirides allà, els soldats de la plaça Major, la caiguda del règim, els morts i els malalts, els naixements dels seus dos fills, els amics perduts, les amigues trobades, Plaça, la merceria...Un cúmul de moments que es perden al apagar-se la ràdio de la veina.

25.

El vent golpetja fortament la finestra, però és igual. És igual perque amb el vent has vengut tu i a poc a poc t'has colat pels forats del meu jersei. I m'has acaronat la cara suament però fred, molt fred... I enfadat per la distància, has colpejat encara més fort la finestra. I amb tu m'han arribat escumes d'ones furioses i poderoses, que m'han portat records de llargues passejades amb bicicleta per damunt de fustes. I m'ha arribat també una olor a xocolata recén feta dels carrers de Madrid. Inocent, he pensat jo. Estúpida imaginació.


Però un atre cop a la finestra, més fort. Miro al cel i entre els núvols crec divisar una rialla juganera que em diu t'estim.

Las luces de Madrid bajo las persianas de una pensión de Sol,
without price.

a fora sents la gent com va darrera el temps

Si pogués estirar les mans i tocar.te.
Si pogués agafar el temps i comprimir-lo, per més tard estirar-lo i fer-lo d'una llargada infinita.
Si tenguessim un segon per sentir-nos.
Si..

Lejano

Rebusco en el bolso y lo encuentro, lo cojo, lo abro. Espero a que pase un extraño con cara de humo, por favor, tienes fuego? Lo aposento en mis labios y me quemo las pestañas con el mechero. Ansiosa, inspiro, expiro, relajo. Una marca roja en el filtro y sigo...

Somos una marea de gente, todos diferentes, latiendo a un mismo compás.

Vaja dies... millor dormir i que passin prest..

Dreamer.

Brisa marina. Una cañita, un cigarrito. Tú.
El sol, las rocas.
Mi mente en consonancia con la tuya.
Viene el camarero, ¿qué desean?
- Una de noches largas, por favor.

Friday.

Les espirals verdes iniciaren un recorregut desconcertant. Començaren pels cabells, fixant-se en les diferentes tonalitats, respirant el seu "champú". Dels cabells anaren directament a les mans, unes mans fines i llargues però que tenien les ungles d'un color extravagant i cridaner, taronjes i liles i blaves, mil colors a les ungles.
LLavors va fixar-se en la marca que tenia a la clavícula, una marca petita de color blanc i que semblava una rapinyada o una ferida molt antiga, qui sap si de feia 2 anys o de una baralla a l'escoleta. Es tornà cap als genolls pelats i copejats, genolls de pell bruna; bruna com la resta del seu cos.

Sobtadament, les espirals es tancaren amb una cortina de pell i pestanyes, i s'obriren molt a poc a poc, com si volguessin grabar aquella imatge a la memòria i retenir-la per sempre.

Petita.

Salir, beber, correr, gritar, saltar, bailar, sonreir, dibujar, amar, amanecer, anochecer, seducir, colgar, hablar, nadar, ir bajo la lluvia, pasear, escoger una estrella, sentir la brisa marina, quedarme en casa un dia de tormenta viendo una peli y saboreando una pastilla de chocolate, sentir hasta que duela, estar en vela toda la noche, compartir unas pomadas, decir tonterias... todo esto quiero hacer ya!

Necesito que este curso pase muy pero que muy rápido.

dels talons fins als cabells.

Avui he sortit al carrer sense cap propòsit ni cap intenció, sencillament he surtit a estirar les cames.
No tenia cap destí fix així que m'he deixat caure a un bar i he vist passar la gent. Primer ha passat una parella de gent gran, estrangers. Ella pareixia cansada i ell, molt "anglès". Cap dels dos somreien i m'ha semblat que cadascú caminava al costat d'un desconegut. Però no som ningú per jutjar així que he dirigit la vista cap a la dona que passava a darrera d'ells. Era molt maca i transmitia una confiança que li anava obrint pas un metre al davant seu.

Més tard ha passat una altre parella, debien tenia 40 anys, però s'agafaven amb la mateixa passió i es miraven amb aquells ulls d'enamorats de quan tens 17 anys. M'he sentit incòmoda mirant-los, com si interrumpís algún moment massa intim per a mi i la meva cocacola solitària. El següent en passar pel meu escàner ha estat un jove (pens que era obrer) que feia cara d'estar molt però que molt enfadat, el qual s'ha girat a mirar-me amb cara de " què estàs mirant? " i he baixat la mirada.

I així m'he passat l'horabaixa, cavilant i demanant-me si hi havia algú allà fora que avui s'anyoràs tant com ho feia jo.

ceràmiques guzman

Seguint una petita sintonia he decidit donar un pas endevant. Un petit pas que, esper, a poc a poc es vagi fent més gran. No em presentaré doncs no esper que ningú segueixi aquest blog, simplement vull un racó petit per a mi i per als meus pensaments.